9 d’octubre de 2009. Cel.lebració.

9 d'octubre

Acte de cel.lebració del 9 d’octubre. Espai Obert de Progres. Intervenció política.

Intervenció política a l’acte del 9 d’octubre de 2008 organitzat pel Espai Obert DE Progrés, celebrat a la Casa de la Cultura de L’Alcúdia de Crespins.

Per als que ja portem mols nous d’octubre, es obligat en esta data històrica oblidar les celebracions buides i sense contingut ni consistència que no van mes enllà de escenificar de manera mecànica allò que va ses un fet cabdal en lo que hui som, l’entrada del Regne de Valencia en la modernitat de l’Europa d’aleshores i pensar, des de la historia remota i mes recent quin es el present i quin es el futur del País Valencia o, si preferiu la coenta denominació oficial, la Comunitat.

Per a nosaltres, per molts, no es el mateix; perquè invocar el terme País Valencià significa clarament invocar modernitat hui, en la societat complexa i global del segle XXI. Hem de pensar que aquest terme ha tingut sempre unes connotacions de modernitat. Les va tindre al segle XVIII quan la varen inventar els il·lustrats i les va tindre quan es va popularitzar durant la segona República. Però, principalment, quan el varem recuperar els demòcrates contra la dictadura. Inclús la dreta neofranquista de la Transició, la UCD, va utilitzar el terme País Valencià en un principi per tal d’adaptar-se a la nova situació política i social.

La dreta que ens governa, desprès de declarar el terme com un estigma lligat a tots els dimonis del mon que ens volien furtar “lo nostre”, va segrestrar aquell moviment incipient de modernitat lligat al valencianisme polític i va reimplantar la vella visió del regionalisme decimonònic valencià, grandiloqüent i victimista però buit, que ens ha portat a que els valencians anem perdent de manera progressiva i dramàtica la nostra identitat per acabar sent un zero a l’esquerra en Espanya i en Europa.

A la dreta que governa les institucions autonòmiques li importa una figa que vaja perdent-se l’ús del valencià a l’àmbit col·loquial, acadèmic o de la comunicació. L’exemple vergonyant de la astracanada de donar en angles la educació per a la ciutadania a les escoles abans que fer-ho en la nostra llengua es un indicador fulminant que afecta a la comunicació pública i privada. La situació dramàtica de la finançament de les universitats valencianes donen conte del poc interès real del Govern Valencià per tractar amb cura el bressol de la saviesa i de les opcions de futur que passen indefectiblement per la investigació, la innovació i la excel·lència de la gestió pública i privada. Dreta i pensament sempre han estat conceptes antagònics i ací es fa pales en cada pressupost de la Generalitat.

Estem a les portes de que el President Camps, seguint l’exemple madrileny, acabe amb la sanitat publica com un servei públic que mai por ser un negoci privat. L’adjudicació a una empresa privada de les proves radiològiques dels hospitals de la Agencia Valenciana de salut i l’extensió del model del Hospital de la Ribera a altres indrets del País, ens fa pensar que tot acabarà igual que quan en 1997 es va privatitzar la recollida del fem, el subministre d’aigua potable dels municipis o la inspecció tècnica de vehicles. Negocis privats en mercats captius amb beneficis mil·lionaris per a les empreses amigues i deteriorament dels serveis que, de manera obligatòria, paguem tots els ciutadans.

La dreta valenciana pot pagar la visita del Papa a Valencia, organitzar la Copa del Amèrica, finançar l’arrancà de la volta al mon de vaixells caríssims o fer rodar en pocs mesos el circ de la Fórmula 1 pels carrers de Valencia, sense que ningú tinga ni idea dels mils de milions que han costat lo que ells diuen “grandes eventos”. Mentre, estem veient caure en esta comarca i arreu del País la industria tradicional del tèxtil, la pell, el calcer o el joguet sense que ningú hi pose remei: ni diners, ni recursos, ni cap sol·lució als problemes dels empresaris que han invertit una part important de la seua vida en crear valor afegit a la economia valenciana, ni als llaurador que malviuen amb preus de vergonya en un mercat global i competitiu, ni als treballadors de les empreses s’han anat tancant a pany i clau de manera tan sistemàtica com dubtosa deixant en el carrer a milers de treballadors; una situació que s’ha agreujat amb l’explosió de la bombolla inmobiliaria i financera que, a hores d’ara, es evident el grau d’especulació nascuda al caliu de la permissivitat del Partit Popular en la gestió urbanística i de destrucció del nostre territori.

Encara estem esperant el compliment del Pacte Local signat per tots el partits valencians en 1999 i que no ha donat cap fruit: ni Llei de Regim Local Valenciana, ni Llei de Comarcalització, ni Fons Autonòmic de Cooperació Municipal, sols plans i mes plans que no treuen als ajuntaments valencians de la seua misèria induïda per posar en marxa serveis que corresponen a la Comunitat Autònoma i pel desenvolupament de competències impròpies que reclamen els ciutadans. Ni un euro per a dotar del mitjans econòmics a la institució mes propera al ciutadà. Opacitat i discrecionalitat en unes ajudes que mai arriben i que estan desfent l’estructura local del País Valencià.

La excessiva politització de les caixes d’estalvi valencianes i la incorporació induïda i alentada de les entitats financeres als sectors que ara estan a l’ull del huracà de la crisis mundial ha fet mes dèbil el sistema financer valencià i ha produït una política negativa de concessió de crèdits per a les famílies i els emprenedors que està fent passar un calvari als xicotets emprenedors i a les famílies valencianes. La situació de la caixa de la Generalitat no es aliena a este procés del qual es víctima quan els funcionaris al seu servei estan cobrant les seues nòmines de les divisions financeres de El Corte Inglés o de la ONCE.

Mentre, Camps declara que Zapatero odia el País Valencià i fa del victimisme la seua única arma política, amagant el cap baix terra i negant la realitat barroera a la que ens han portat els successius governs de la dreta des de 1995 fins a hui mateix. Opacitat en la gestió dels recursos públics, manipulació a tota vela per tal de blindar amb una majoria política una política nefasta per als valencians i per al País.

Els valencians d’a peu diríem que no sap on li cau la carrega i, mentre no es faça un esforç sistemàtic i persistent de l’administració, els empresaris, el mon financer, els sindicats i els representants socials dominat per la pedagogia d’explicar lo que està en joc i que implique a tots els valencians, no afrontarem amb possibilitats d’èxit aquest moment decisiu per millorar la nostra posició estratègica en el proper mig segle. El teixit social i productiu valencià esta fet pols i algú te que assumir responsabilitats en funció de la confiança que li han donat els ciutadans.

Des de l’esquerra veiem que els temps estan canviant. Per una part, la crisi del model neoliberal que evidencia el desastre financer en els estats Units de Nord-America, i la pitjor situació de la economia valenciana respecte de l’espanyola debiliten les posicions de la dreta en la seua concepció excloent de la realitat. Pareix que tot ho cura la valencianitat que de manera obscena agita Camps per tirar una cortina de fum que tape el panorama.

Ahí es on l’esquerra pot traure pit, sense complexes i situar el debat real de la societat entre dos models diferents de valencianisme, entre maneres y propostes diferents de defensar els interessos dels valencians; de mostrant que les maneres de la dreta han estat de veritat i al capdavall fum de palla.

Eixe es el repte que hui, amb ocasió del 9 d’octubre tinguem davant i no cal altra cosa fer. Hi ha un altra manera mes seriosa de fer un valencianisme polític seriós, propositiu i arrelat a la nostra historia passada i al nostre present i seriem uns irresponsables si, ara mateix, quan commemorem el 800 aniversari del naixement del Rei Jaume I i tota la carrega de futur que ens ofereix l’avinentesa, no ens posarem mans a l’obra per reconstruir, un altra vegada, un espai lliure, una societat moderna, un valencianisme per a guanyar el futur i el progrés i un País digne d’aquell Rei i de tots els valencians.

Moltes gracies…i, endavant.